UnA MiCa De CuLTuRa

‘històries’ a LA CONTRA

2008-05-21T00:42:00.002+02:00

No l’havia llegit mai; i ara, la llegeixo.

Sabia que existia, sabia el renom que tenia, sabia que és una de les pàgines més llegides de La Vanguàrdia... Però a vegades, fins que no trobes o t’expliquen quelcom que et crida en especial l’atenció, qualsevol cosa que et desperta un interès que abans no tenies, no canvies la teva manera de fer, i no et decantes per allò que, a partir d’ara, t’interessarà.
No conec massa detalls de Victor Amela (periodista de La Contra i que va realitzar la xerrada), ni m’agrada en especial. Per tant, tampoc és la seva persona la que em va aportar allò de que parlava fa un moment.
Però m’agrada l’entrevista com a gènere, i a més penso que és una de les formes com més pot aprendre un periodista. L’entrevista (no informativa) és una excel·lent manera de compartir idees, opinions, vivències i d'empapar-te dels coneixements de l'altre...

Em va agradar la intenció que vaig percebre de donar cabuda a tantes persones i tant diferents en un mateix espai, i totes disposades a explicar-nos la seva història. Aquí volia arribar. Com a periodista, no sé si m’hauria de creure tot el que se’ns va explicar, però m’agradaria. Em va encantar la intenció de voler transmetre el coneixement d’aquestes persones en ‘una història’. Així ens ho va dir: que la contra, al final, més que entrevistes en format pregunta-resposta, eren històries de cada una d’aquestes persones que podien aportar-nos opinions, experiències, idees, vivències... De persones importants no per un fet concret, sinó per què eren o per com eren.

I a mi, sempre m’han agradat les històries.

Les germanes Gazzo

2008-05-21T00:03:00.005+02:00

--> Marina i Lidia Gazzo. 64 anys. Periodistes italianes que han dedicat la seva vida a la informació i a la prestigiosa agència de notícies ‘Agencia Europa’. El passat 7 de maig rebien el premi a la ‘Trajectòria Europeista’ que concedeix l’associació de Periodistes Europeus de Catalunya <--

Quant d’interessant és conèixer-les i quant d’important la seva feina. I és que és d’agrair que rere la tendència, podria dir que majoritària, dels mitjans de comunicació actuals (deixant de banda les noves opcions que ofereix Internet) a la generalització, a la poca especialització, al conformisme, etc., i a més a més, a la forta politització, hi hagi iniciatives fortes de continuar perseguint la informació veraç; de buscar el millor per la societat; d’aportar el màxim de coneixement a una causa comuna i bàsica com és la de la informació. I sobretot, a la informació europea, cosa que sembla encara més difícil perquè sembla que encara queda lluny; però que en realitat, no deixa de ser el nostre dia a dia. Quant d’important és la política europea i què poc la coneixem.

Potser és que ens ho van pintar massa fàcil, o que després de sentir-les et venen ganes d'embarcar-te en algun projecte d'aquest estil, però al menys a mi em va semblar que fer aquesta feina no ha de ser tant difícil com sembla. Que si hi ha voluntat, esforç i treball, es poden arribar a aportar molts grans de sorra per a millorar la nostra platja.

No sé quant de cultural era la xerrada, doncs a mi em va semblar més aviat periodisme polític, però de totes maneres, encantada d’haver-hi pogut assistir.

Algunes recomanacions: 5 blogs

2008-05-02T11:29:00.006+02:00

LA VIDA SECRETA
Molt de cine, cosa que agraïm els que visitem poc la gran pantalla i que apreciem veure pel·lícules recomanades pels que ens són més propers. Però sobretot, experiències, impressions del dia a dia, de les que sorgeixen i tens ganes d’explicar, i que escrites de forma breu i senzilla fan que els visitants tinguin ganes d’escoltar.
http://laficciodelesparaules.blogspot.com/

LE FEU FOLLET
Segurament un dels blogs més visitats. Denota dedicació, esforç, treball, però sobretot, ganes de fer, d’escriure, d’explicar. Potser neix com a treball de classe, però ben aviat deixa de ser-ho i penso es converteix, més aviat en un espai personal. Una forma d’expressar-se, uns coneixements per explicar, i una estètica simple, que no roba protagonisme als continguts. Si se’m permet una aportació, penso que seria igualment interessant deixar-se anar també en música o teatre.
http://tomasramon.blogspot.com/

BITS DE CULTURA
M’agrada que un blog pugui ser bo sense haver de ser molt rebuscat o excessivament literari. No cal. A vegades, també és interessant escriure sobre les notícies d’actualitat; sobre teatre, música o llibres d’avui, sobre coses que estan passant, potser, ara mateix.
http://bitsculturals.blogspot.com/

NEXES
Molta actualitat, i més concretament, molta actualitat teatral. Dins de la cultura tothom escriu molt sobre literatura i cinema, i el teatre, a vegades, sembla que ens l’oblidem. Segurament és més fàcil llegir des del sofà, o descarregar-se pel·lícules via Internet, i per tant, no és d’estranyar la gran quantitat de posts que se li dediquen. Però és que jo sóc de les que penso que val la pena invertir en teatre. I penso que l’autor de nexes comparteix aquesta opinió.
http://nexes08.blogspot.com/

L’OVELLA NEGRA
Molta dedicació, ganes d’escriure i un tema sobre el que es té molt coneixement, i sobre el que mai et cansaries d’escriure; en aquest cas, el heavy metal. Molt interessant, doncs, la gran diversitat de material que s’hi troba sumada a la brevetat i precisió dels textos, ben escrits i en clau periodística, que faciliten la lectura als entesos del tema però també criden i enganxen als que no en sabem tant.

http://ovellanegraradio.blogspot.com/

CHAPEAU pel fi de festa

2008-04-27T18:24:00.004+02:00

Com totes les festes majors, la nostra (a L'Hospitalet) també es va acabar amb una nit de foc. I per cert, una nit de foc fantàstica. D’una banda, el correfoc, una cercavila de diables de les diferents colles de la ciutat que van petar des de el carrer Xipreret i fins arribar a la plaça de l’Ajuntament, permetent en tot moment al públic ballar sota les seves flames. D’una altra, l’espectacle, que va començar tot just quan els últims diables arribaven a la plaça. Un dimoni que baixava per la paret de l’església, una lluna i un foc infernals que sortien de l’Ajuntament, una noia sobre un gran ocell que recorria tota la plaça... aparentment, personatges inconnexos però que rere la llum i el color dels petards, i sota la música en directe participaven d’un mateix espectacle... fantàstic. I de cop, un gran espetec de petards al cel. Havia començat el castell de focs. I no era un piromusical com els que sempre hem vist, on els “ooooh” del públic acompanyen les palmeres quan s’obren al cel. No, era un veritable espectacle de nit de foc. Molt de soroll, molta llum i el més impressionant: petards sortits de tot arreu. Del terrat de l’Ajuntament, com sempre havia estat, però també de l’església, de les faroles repartides per tota la plaça... Uns quants vam gaudir-ho estirats sobre el terra de la plaça, i no sé si sabria descriure la sensació purament màgica d’estar materialment sota el foc: preciós. Al final, 3 petards que indicaven la fi dels focs i un gran aplaudiment que reconeixia el gran espectacle i unes de les millors festes que ha tingut la ciutat.

¿QUIÉN o QUÉ es Risto Mejide?

2008-04-16T11:16:00.002+02:00

No se si deberíamos preguntarnos QUIÉN es Risto Mejide o más bien QUÉ es Risto Mejide. Pues a mi parecer, no es más que un personaje, una ficción, un papel creado para desempeñar una función concreta. Una función clara y que se presta a ser comentada y criticada. Él es el “malo de la película”. Con un rostro misterioso, con rasgos fácilmente identificables, y escondido tras unas gafas de sol nace Risto. Como miembro del jurado debería tener un papel secundario, pues los protagonistas de OT son los concursantes, pero resulta que es un miembro del jurado que vende, que suma audiencia, que concede entrevistas a otros medios, que crea debate, que populariza aún más el programa, etc., y con todas estas aportaciones, ¿vamos a dejarlo en segundo plano? No señores, esto es televisión y lo que vende, manda.

Y no hay que darle más vueltas. Es uno más de los personajes que la televisión crea constantemente en beneficio propio (porqué aportaciones más allá del aumento de vendas, no sé si se contabilizarían muchas), o es que ya no nos acordamos de La Fresita (Gran Hermano) o del exitazo del Chiquiliquatro… Ni él es así en su vida privada ni seguramente desempeña este papel en su profesión de publicista. Simplemente es un trabajo más. Le surgió esta oportunidad y ha sabido explotarla. No obstante, lo que creo que no puede negar es que esta fama le ha venido de maravilla: antes era un publicista (¿bueno? Quizás sí, pero un publicista), y hoy es conocido, sale por la tele y escribe libros que de no ser por su papel en OT, nunca habría escrito, o de hacerlo, nadie hubiera comprado. Puede que hoy, sea él su mejor publicidad.

¿Original o copia?

2008-04-09T11:30:00.016+02:00

¿Hasta qué punto tiene sentido comprar obras de arte originales en un momento en que se hacen tan buenas copias?
Siendo prácticos, no tiene mucho sentido, pues estaremos pagando cantidades extremas por una obra que a pesar de tener valor, difícilmente se diferenciará de la que no es original. Pero, ¿y la satisfacción personal de saber que tienes algo único? o ¿el poder social que da decir que eres poseedor de un Picasso, de un Miró, o de un Dalí? Para algunos, esto no se compra con dinero.
De todas maneras, pienso que antes de plantearnos esta cuestión debemos tener en cuenta quienes son los que realmente la debaten. Pues alguien que se plantea comprar o no una verdadera obra de arte es porque parte de que tiene la posibilidad de hacerlo, de que económicamente tiene poder suficiente para adquirir tal objeto. Y si tienes dinero suficiente, ¿por qué tienes que resignarte a una simple litografía? No quiero entrar en el deber moral de cada uno, en hasta qué punto es ético o no dejarse tantos millones de euros para decorar la casa, cuando podrían invertirse en tantas muchas otras cosas de más provecho. Por tanto, partiendo que cada uno hace con su dinero lo que quiere, entiendo que algunos de quienes lo tengan decidan optar por las obras verdaderas.
Pero existe también otro sector de la sociedad, a los que no nos sobran los millones, pero a los que también nos gusta tener arte en casa. Y creo que para estos, la pregunta es más clara. No pienso que sea pertinente tener que hipotecarse para conseguir una obra de arte y es más, estoy de acuerdo en que las copias de hoy en día son realmente buenas. Ahora bien, dentro de este sector existen los que podrían englobarse en el “quiero y no puedo” es decir, las personas que necesitan tener estas obras de arte, que tienen un estilo de vida que pasa por poseer tales objetos, y para los que una copia es algo sin valor, quizás hasta despreciable. A estos, les animo a que no sean tan reticentes y a que sean capaces de aceptar lo que tienen y de disfrutar de lo que pueden conseguir. A los otros, decirles que comparto la idea de que una litografía decora y sienta tan bien como un original, a parte de ser mucho más asequible para el bolsillo. Es más, en el comedor de mi casa tengo una de Henry Matisse y la verdad es que corrobora todo lo que acabo de explicar.

A L'Hospitalet, estem de festa!

2008-04-02T11:44:00.005+02:00

Un any més, arriben les Festes de Primavera, que se celebraran entre els dies 17 i 23 d'abril. Com cada any, les festes coincidiran amb la diada de Sant Jordi, i mantindran la tradicional fira de llibres o les ofrenes florals, tot i que les principals activitats seran de dijous a diumenge.
Aquestes festes destacaran enguany per un increment de les activitats musicals, amb una nova oferta de concerts gratuïts, protagonitzats per grups alternatius i celebrats a l'Avinguda Josep Tarradelles, just davant de la Tecla Sala. Això sense oblidar els concerts que, com cada any, se celebraran a La Farga.
Deixant de banda el tema musical, no oblidem les activitats teatrals, que es podran veure al teatre joventut o les esportives, entre les que destaca, una passejada en bicicleta pels carrers de la ciutat. Els més petits, podran gaudir, com cada any, de La Festa al Parc que tindrà lloc a Can Buixeres i també del favulari o del correfoc infantil.
Tot això sense oblidar, el típic concurs de cocteleria, la marató de contes, la trobada de gegants o el fi de festa amb el correfoc i el piromusical.

Aquestes són només algunes de les activitats d'unes festes que, al meu parer, i tenint en compte que ja n'he vist unes quantes, enguany tenen bastant bona pinta!!!

El boca a orella i la identificació del públic amb l’obra, dues claus importants de l’èxit

2008-03-30T22:52:00.003+02:00

ENTREVISTA a Agustí Franch, guionista i productor d’Entre pocs i massa

Nascut a Manresa l’any 1976 i llicenciat en dret per la Universitat Autònoma de Barcelona, L’Agustí Franch ha dedicat (i ho continua fent) la seva vida al teatre. Ha escrit una vintena d’obres entre les que destaquen Tira-tira, o la fàbrica de tires, i ha guanyat premis en els diferents apartats d’autor, actor i director teatral. A més a més, ha escrit guions per TV3 i per TVE, i en l’apartat literari, ha publicat diverses obres, entre elles Sota la Llei de Murphy (guanyadora del premi Zorrilla, Ciutat de Badalona) i Generacions.
Va fundar (l’any 1974) i presideix l'Associació Cultural Tr3s i Pro1, i l’any 2005 es va endinsar en un nou projecte: Input produccions. És en aquesta productora, formada per tres amics amb ganes de viure del teatre, on neix Entre Pocs i massa.

La idea original i el guió d’Entre pocs i massa són teus; com i quan se t’acut la idea de portar un espectacle d’aquestes característiques al teatre?
Jo tenia ganes de treballar amb el Conrad Son perquè el coneixia. Ell feia erotisme i jo teatre, llavors, l’única manera de trobar un punt en comú era fer teatre eròtic. Ja fa temps que li havia proposat de fer alguna cosa així i m’havia dit que sí, i des d’aleshores, jo ja anava pensant alguna idea, per veure què es podia fer... I un dia vaig sentir que l’entrevistaven a la radio i vaig sentir que deia que “un trio porta 3 hores de plaer i vint-i-una hores de problemes”, perquè llavors era: “tu has fet”, o “tu has deixat de fer”, “perquè has estat més per ell que per mi”, etc. I va ser a partir d’aquí que vaig pensar que aquesta podia ser la història: el que comportava en una parella fer un trio.
Entre pocs i massa és la primera obra eròtica que escrius pel teatre, però abans ja havies publicat algun llibre tractant aquest tema, és perquè en tens un interès especial?
Bé, jo havia fet una novel·la que es diu Generacions que és cómico-eròtica, però no tenen res a veure les històries que s’expliquen allà amb aquesta obra.
De fet va ser a partir d’aquest llibre que vaig conèixer al Conrad, perquè ell me’l va venir a presentar a Barcelona. Segurament no hauria escrit mai més res eròtic, perquè tampoc havia escrit res eròtic abans, i va ser a partir de les ganes de voler fer algo amb ell que vaig decidir fer alguna cosa més d’aquest estil.
I Per què aquestes ganes de treballar amb ell?
Bé, perquè quan buscava algú que em presentés el llibre a Barcelona, vaig pensar que ell, com que està ficat en aquest món de l’erotisme i el porno, seria una persona bastant ideal. Després, quan el vaig conèixer, vaig veure que era molt amè, una persona molt agradable, amb moltes ganes de fer coses, i ganes de fer coses diferents i d’obrir una mica el seu terreny, que no quedés només en el porno i l’erotisme, sinó fer-ho una mica més cultural. I és per això que tenia ganes de fer algo amb ell; perquè em queia bé, per com és com a persona més que pel camp i per la seva professió.
Pel que fa a l’obra, ja porteu més de 100 funcions. Us esperàveu aquest èxit?
Doncs no. Quan vam començar a preparar-la nosaltres esperàvem estrenar-la i anar a algun festival com a Tàrrega per exemple, i a partir d’aquí que sortissin alguns bolus. Però anar directe cap a Barcelona, la veritat és que no ens ho imaginàvem de cap manera, i menys encara, en un teatre com el Club Capitol i que funcionés tan bé de públic.
La veritat es que vam estrenar a Manresa i un cop hi havia hagut l’estrena, no teníem res més, no sabíem si sortiria algo o què passaria. Però vam tenir la sort de que el Toni Coll (programador del Club Capitol) va venir a veure-la i ens va portar aquí, a Barcelona. Sinó, potser ara ja ni l’estaríem fent.
El fet de ser poc coneguts, era prou per dubtar de l’èxit de l’espectacle?
És clar. Normalment les obres que fan temporada és perquè senzillament tenen algo que fa que cridin l’atenció dels que programen, i que la vulguin mantenir en un teatre tot aquest temps; i nosaltres no teníem res més que el nom del Conrad. Per tant, havia de ser algú que el conegués a ell i que vingués a veure-la i s’interessés o sinó, no teníem res: ni actors coneguts, ni director, ni guionista... Partint d’aquí, doncs, no teníem grans expectatives. La veritat, és que vam tenir molta sort de que ens veiés en Toni Coll, i així vam arribar a Barcelona de manera molt directa, però normalment, les coses no són tan fàcils.
El primer pas, doncs, és arribar a Barcelona, però a més a més, un cop aquí, cal guanyar-se al públic.
La veritat és que sí, que en el nostre cas també hem hagut de tenir molta paciència. Al principi no teníem el públic suficient, de fet, als dos mesos de fer-la hi va haver un moment de crisi, en què una altra gent hagués dit: pleguem, perquè estem perdent diners... I de fet n’hem perdut de diners, però hem aguantat i hem esperat sempre que el boca a orella comencés a fer la seva feina. I això és el que ha acabat passant a partir de febrer, que la gent n’ha anat parlant, i s’ho ha anat explicant, i és clar, que un cop t’ho recomanen ja és igual si hi surt algú conegut o no. Si t’han dit que és una cosa que està molt bé doncs simplement hi vas, sense mirar qui hi ha en cartell... Però ha estat difícil.
Quina creus que és la clau de la bona acollida que finalment heu tingut?
Penso que la gent se sent identificada amb el que passa a l’obra. Totes les persones tenen fantasies sexuals i els agradaria tirar-les endavant, però moltes vegades no s’atreveixen a dir-ho a les parelles o s’atreveixen a dir-ho però en broma, per veure com respon l’altre... I hi ha molts moments de l’obra en que si mires al públic veus que les parelles es miren i riuen, com volent dir: “mira, això es el que dèiem l’altre dia”, o “això es el que havíem pensat”... Veus que són coses que formen part de la vida de les persones. A més a més, com que és en clau d’humor els permet enriure-se’n una mica d’elles mateixes.
Fins quan estarà l’espectacle al teatre Club Capitol?
No tenim data de sortida. De moment, mentre vagi venint públic estarem allà.
I després, hi ha prevista alguna gira?
Sí. De moment ja hi ha un parell de bolus confirmats i ara, a partir dels mesos de març i abril, que és quan els programadors de tardor comencen a preparar la temporada, és quan s’ha de començar a planificar la gira més seriosament.
A més a més de guionista de l’espectacle, formes part d’una de les productores que hi ha participat, Input produccions. Com és que després de portar bastants anys en el món del teatre, i d’haver escrit i dirigit vàries obres, ara decideixes entrar també en el món de la producció?
Bé, nosaltres tenim una companyia de teatre amateur des de l’any 94, i sempre havíem volgut fer el salt al teatre professional, però al final sempre passava alguna cosa i no sortia; fèiem un projecte per fer-lo professional i llavors algú es tirava enrere i acabàvem altre cop fent-lo amateur. I Mica en mica vam anar deixant estar aquesta idea i cadascú va anar trobant la seva feina. Però llavors van sortir una sèrie de projectes, per separat, de 3 dels socis que som ara de l’empresa. Tots teníem un projecte professional per fer però teníem ganes de continuar treballant junts, i vam pensar que podíem ajudar-nos els uns als altres amb aquests projectes que hi havia per separat, posant-los en una mateixa empresa. I així ho vam fer els tres que teníem molt clar que volíem viure amb això.
Llavors, vam començar, a partir d’aquestes tres iniciatives: un projecte infantil, un DVD d’un disc del Jofre Bardagí i el tema de l’obra de teatre amb en Conrad Son.
Teniu algun altre projecte a part d’aquests tres?
Sí, ara estem començant a preparar un altre espectacle, també d’humor però sense erotisme en aquest cas. També estem remenant altres coses, tenim algun projecte de televisió... Però encara res concret, de moment, els estem pensant.
Per últim, a nivell personal, tens algun altre projecte encaminat en teatre?
Estic començant a escriure la pròxima obra i fent els guions dels projectes que hi ha, però com a feina, vull dir de manera remunerada, ara fa tot just una setmana que he començat a treballar en un programa que es dirà Anecdotari que es farà per Televisió Espanyola.

La Fura amb Cutty Sark

2008-03-30T16:16:00.005+02:00

La Fura dels Baus actuó el pasado jueves para la marca de whisky Cutty Shark en la Fira de Barcelona. Este fue el plato fuerte de una fiesta en la que también se vieron exhibiciones de Kendo, espectáculos de Taikos, grafiteros asiáticos o performance.

Una fiesta que se incluía dentro de una marocampaña publicitaria y que llevaba el nombre de “Shangai-London since 1870”. Nombre con el que la marca quiso rescatar el espíritu aventurero del velero que le da nombre. Y nombre que la compañía catalana aprovechó para conducir su espectáculo. Una actuación dentro de la estética que caracteriza a La Fura, llena de color y de música, y con un alto grado de abstracción. Un espectáculo en que la gente participa. Un montaje representado entre los espectadores, donde grandes estructuras metálicas, preparadas para la ocasión, aúpan a los actores que durante todo el espectáculo juegan desde arriba del espectador, representando varios episodios de la vida y del velero. Los que no visteis este espectáculo, podréis haceros una idea si visteis un montaje semejante de la compañía: Imperium, que se representó en el festival Grec 2007 de Barcelona.
A mi parecer, pues, fue una excelente ocasión para ver actuar de nuevo a esta compañía (además, de forma gratuita, que nunca va mal), y la fiesta y el whisky fueron lo de menos. Aunque los que tenían pensado salir después, o aquellos amantes del whisky, seguro que agradecieron las cuatro consumiciones que regalaban al entrar.

El Cultural

2008-03-26T11:38:00.004+01:00

El cultural es el suplemento cultural de El Mundo. Ellos mismo se definen como "una revista de cultura independiente y plural", que se distribuye todos los jueves con este periódico. En primera instancia, pues, es bueno. Porque es interesante que existan (como los hay, y cada vez más) espacios culturales en la prensa. Espacios cada día con un peso mayor y que van apareciendo progresivamente en los distintos medios. Concretamente, El Cultural, abarca muchos de los ámbitos de la cultura, y contiene informaciones sobre libros, arte, teatro, música y cine (5 temas que son a la vez, las 5 secciones principales de la publicación). Además, cada semana publica reportajes y entrevistas " con los más importantes intelectuales y creadores del momento". Así pues, es un buen medio para mantenernos informados, para conocer las novedades en cine, literatura, etc. Aunque quizás, demasiado elitista en algunos aspectos. Además, por lo que hace a las exposiciones, música o teatro, hay que contar que ésta, al ser una revista de ámbito nacional, se centra en Madrid y por tanto, para poder ver las obras que nos recomiendan deberemos esperar a que hagan temporada en Barcelona.

Media Luna

2008-03-19T13:47:00.006+01:00

Título: Media luna
Título original: Nivemang
Año: 2006
País: Irak
Género: Drama

Mamo es un músico kudo muy reconocido que se dispone a dar un concierto en el kurdistan iraquí. Esto es posible debido a que ha caído el régimende Sadam Hussein, pero aun y así, las cosas están muy difíciles. El músico emprende el viaje junto a 10 de sus hijos y con una mujer, Hesso, que cantará con él, a pesar de saber que las mujeres tienen prohibido cantar.
Mamo ha stado 7 meses esperando para conseguir el permiso para poder viajar, y por fin consigue emprender el viaje; pero Mamo marcha convencido de que será el último viaje que haga.
Media Luna es una película que a primera vista puede parecer aburrida. Es una película muy lenta y llena de mil significaciones que se nos escapan de las manos. Deberíamos conocer muy bien la historia de la resistencia Kurda para poder entender esta película y entonces, difrutar de ella.
Lo que sí percibes al verla es la dificultad y sufrimiento que acompañan a este pueblo, junto al sentido de supervivencia, y a la gran implicación e interés que demuestran por los suyos.
Esto, mostrado entre unos paisajes maravillosos y una música que, a mi parecer es lo mejor de la película.

Erotisme en clau d'humor

2008-03-15T19:52:00.004+01:00

A tres quarts de 9 del vespre, la gent omplia l’acera esquerra de la rambla de Barcelona, just davant del Teatre Club Capítol. Hi havia qui apurava més el cigarret i qui preferia començar a passar i a instal·lar-se a la butaca corresponent. Un cop dins, dos camins. Cap a la dreta, a la sala 1, Pepe Rubianes amb l’espectacle “La sonrisa etíope”, i a l’esquerra, a la sala 2, “Entre pocs i massa”, un espectacle dirigit i protagonitzat per noms dels que mai havies sentit a parlar. Cap aquí és cap on jo em vaig dirigir. No sabia ben bé què anava a veure. Un director, com he dit, poc conegut, actors no famosos, una petita productora... Però pel que havia sentit de comentaris de gent al carrer, i després, un cop dins, una “obra de sexe” i “en la que riuràs molt”. En base a això, no pintava malament, si més no, per passar una estona entretinguda i divertida.

Quan vaig arribar a la meva butaca vaig trobar-me un sobre damunt el seient, que contenia un fulletó de l’espectacle, i un preservatiu. Ja per començar, un primer gest afortunat i simpàtic. Recordo que vaig guardar-me el condó i vaig observar l’escrit, on vaig trobar vàries frases definitòries de l’obra: “una comèdia eròtica” o “Quan el sexe ja no és només cosa de dos”.
Fins aquí tot encaixava amb el que havia sentit de la gent; ara faltava veure què era de veritat “Entre pocs i massa”.
Uns minuts després de les 9, s’apagaven els llums de sala i s’il·luminava l’escenari. Una primera escena de llit començava a despertar les primeres mostres de riure als espectadors. I d’aquí fins al final, tot una història de sexe en clau d’humor, que va aconseguir el riure permanent de tots els presents a la sala. Potser no eren risses exultants, però sí es veien tot de cares contentes. La gent s’ho estava passant bé. En algun moment, notaves que el riure creixia, com en una escena amb alguna referència a Superman, o una altra on es parlava de somnis eròtics amb la Júlia Roberts.
Al final, un gran aplaudiment per un grup d’actors que ningú no coneixia però als que calia felicitar, perquè ens havien fet passar una molt bona estona.
Resulta que aquell era l’espectacle número 100, i en acabar-se, el director va fer un petit discurs, els van entregar un pastís i els actors van estar una bona estona pel pati de butaques, mentre la gent anava abandonant la sala.
És curiós que al final d’una obra puguis parlar i felicitar els actors, perquè n’hi ha pocs que a l’acabar tinguin ganes de quelcom que no sigui anar a la dutxa. Suposo que això és el que tenen les petites companyies, que mostren aquesta proximitat i que causen simpatia al públic, més enllà del que és purament l’espectacle.
Eren dos quarts i mig de dotze quan vaig arribar a casa, i si alguna cosa tinc clara, és que aquella nit, vaig adormir-me especialment contenta.

"O ara, o mai!"

2008-03-15T15:52:00.008+01:00

Quan, de cop, d'un dia per l'altre et diuen que només et queden 3 mesos de vida, t'enfonses. Però la vida és així, no es pot lluitar contra la naturalesa, i per tant, què millor que aprofitar al màxim els dies que et resten. Això és el que pensen Jack Nicholson i Morgan Freeman a la pel·lícula Ahora o Nunca. Són dos persones grans, amb vides molt diferents, que es coneixen en un llit d'hospital, i que decideixen viure junts allò que mai han fet i que si no fan ara, mai faran. Lluny de desesperar-se i desanimar-se recorren el món seguint una llista que prèviament han redactat per no oblidar-se cap de les coses que els falten per fer.
Això no els haurà salvart la vida, perque encara que sembli que l'home ho soluciona tot, encara no hem après a lluitar contra la mort, però sí que els serveix per valorar-la, per descobrir les moltes coses que poden fer-se, per demostrar-se a sí mateixos i a la resta quan d'important és el temps i, perquè no, per encarar la mort amb ironia, humor i valentia i no amb por i amb rencança.
Ahora o nunca, però, no deixa de ser una pel·lícula i suposo que la realitat és molt més dura. Ha de ser molt difícil afrontar una situació així i ningú no la voldria; però sí és cert que, tot i no ser real, la pel·li deixa aquest regust de que sempre hi ha maneres de ser feliç, fins i tot en els moments més durs.
A més a més, el film és purament una comèdia, és una pel·lícula entretinguda, fàcil d'entendre i protagonitzada per dos grans actors de Hollywood. No és una gran pel·lícula ni una superproducció, però serveix per reflexionar i, encara que pel tema que tracta no ho sembli, per passar una bona estona i per riure, cosa que ens fa molta falta.

- Títol: Ahora O Nunca/ - Títol Original: The Bucket List/ - Gènere: Comedia, Aventures/ - Nacionalitat: USA/ - Any: 2007/ - Director: Rob Reiner/ - Guió: Justin Zackham/ - Actors: Jack Nicholson, Morgan Freeman, Sean Hayes, Rob Morrow.

El movimiento "freaky"

2008-03-12T11:56:00.004+01:00

En principio, entendemos freaky como obsesionado a, y lo aplicamos a aquellas personas que dedican horas y horas de su tiempo a cualquier actividad trivial, sin ningún interés ni objetivo más que pasar el tiempo.
Pero también lo utilizamos para apartar y marginar a aquellos con los que no compartimos gustos y aficiones y cuyas actividades reprochamos.

El aumento de tiempo libre junto a la necesidad de buscar nuevas salidas en un mundo en que la naturaleza y el salir a pasear se nos quedan pequeños, aparecen los freakys, personas obsesionadas, centradas y preocupadas únicamente por temas muy concretos. Hoy, la informática lo es todo para muchos. Lo es todo para los freakys del ordenador, para aquellos que se sumergen en juegos de rol por Internet, creándose una nieva vida y unas nuevas relaciones “virtuales”, o también para aquellos obsesionados en conocer las máximas posibilidades y curiosidades de las nuevas tecnologías.
Personas con otros intereses, que se juntan a menudo “en comunidades” en las que todos se sienten atraídos por los mismos programas, por los mismos juegos, etc.
El interés por un mismo tema (al que ellos admiran y que los demás reprochan) es lo que los une, pero al mismo tiempo crean una personalidad común, una estética, unos gustos… todo, diferente del resto.
Esto es lo que nos lleva al segundo uso del término freaky: para designar aquello en que no estamos de acuerdo, que no nos gusta, que nos parece ridículo. La sociedad siempre ha necesitado palabras para uso de algunos en contra de los demás. Hoy, fraky es una de las más usadas, pero nos suenan también, pijo, hortera, cutre, etc.

Así pues, estamos ante un grupo de gente, con unas ideas, con unas aficiones, con unos gustos… Podríamos decir que ante una cultura de masas, pero con un objetivo que, a mi parecer, más que arte es una nueva forma de pasar el tiempo.

"La sonrisa etíope"...

2008-03-10T21:33:00.005+01:00

...un record meravellós d'un viatge fantàstic

Seguint la línia del seu humor i llibertat habituals, Rubianes argumenta la participació en el seu espectacle de 5 ballarines etíops amb la simplicitat de porque me ha dado la gana. I és que és cert que l’artista normalment actua en solitari i han estat varies persones les que li han demanat el motiu d’aquest canvi.
A partir d’aquest comentari juntament amb alguna referència a la niña de Rajoy, deixa estar la introducció i l’actualitat, i comença l’espectacle:
Un recorregut pels seus viatges a l’Àfrica, en clau d’humor i mitjançant una naturalitat i una excel·lent forma de comunicar i transmetre el que vulgui al públic. Els que ja el coneixen, s’esperen el seu humor, les seves bromes, però els que no, riuen de la mateixa manera. És una paròdia estudiada, pensada i preparada però fàcil de compartir i entendre. Tot, utilitzant expressions que van des de les explicacions més cultes al llenguatge de carrer, fins i tot vulgar i barruer a vegades, però que sortit de la seva boca no fa mal ni sorprèn a ningú.
L’espectacle, titulat La sonrisa etíope, combina, com he dit, l’humor de Rubianes amb les danses africanes. Explica ell, a l’inici, que el que més recorda del viatge és el somriure dels etíops, perquè va quedar-ne bocabadat. Diu que no acaba d’entendre com un poble que ha passat tantes dificultats i tanta pena, pugui no perdre l’expressió d’alegria de la cara. És per això que va convidar a les 5 noies que comparteixen l’escenari amb ell a venir a Barcelona, i a ensenyar-nos els seus balls i els seus somriures.
És curiós, doncs, com s’uneixen ambdós arts tant diferents, però l’espectador ho accepta i es deixa portar a cada instant pel que toca: en molts moments riure i, en altres, fascinar una mica, amb tants i tant difícils moviments de les joves etíops.

FUERZAS DE FLAQUEZA

2008-03-05T10:22:00.003+01:00

Fuerzas de Flaqueza es como se titula el segundo álbum de Dani Flaco. Después de lanzarse al mercado con "Salida de emergencia", su primer álbum (éste también después de haber publicado dos maquetas) este joven de L'Hospitalet emprende un nuevo viaje por los escenarios. Detrás de un semblante que quiere parecerse algo al de Joaquín Sabina, pues sus canciones tienen este aire meláncolico y desgarrador que rápidamente recuerda al genio, se esconde otra persona que poco a poco se ha ido dando a conocer y que va buscando su lugar en el mundo de la música. No obstante y a pesar de actuar cada vez en escenarios mayores, Dani no olvida sus inicios y sigue "haciendo gira" por los bares de Hospitalet donde empezó. Así pues, no es difícil encontrarlo acompañando una noche en el bar musical "Kfe Olé" o compartiendo con su público más afín un wisky y unos cigarros en L'Oncle Jack, a la vez que regala algunas de sus canciones, acompañadas de risas, chistes y buen humor. Sin duda, una manera tranquila, fácil y agradable de pasar una noche de viernes.

Pressing cath, la nova televisió

2008-03-03T19:02:00.005+01:00

és difícil argumentar que la lluita brutal i bastant real de pressing catch hagi substituït els dibuixos animats que durant molt temps han estat la base de la televisió infantil. Ja fa anys, però que s'estan trencant aquestes fronteres, que els porgrames infantils estan deixant d'existir o si més no, que perden audiència per moments i que queden substituïts per series violentes, dolentes i per descomptat, no vàlides ni pensades per a nens de 10 anys (per posar una edat). És difícil, com deia, trobar-ne els motius. És obvi que la societat canvia, i amb ella els interessos fins i tot dels més petits. I és cert, també, que la lluita i la violència són una realitat: a la televisió, als jocs de les consoles, a Internet. Realment, el mercat s'amplia però a l'hora es concentren els temes: en videojocs, per exemple, cada cop n'hi ha més, i de millor qualitat, però el que no sigui lluita o futbol, poc èxit tindrà. I és difícil amagar o apartar els més petits d'aqeusta evidència: no és fàcil, doncs, fer que un nen miri dibuixos si per la tele fan boxa; i tampoc voler convèncer'l de que aquest programa és dolent o de que no jugui a aquest joc quan tots els seus amics de la classe es passen l'estona parlant-ne. De totes maneres, és complicat saber com arriben tots aquests programes i per què tenen tant d'èxit. Pot ser que personalment estigui poc documentada, però des del meu punt de vista no sé quin interès pot tenir una serie basada simplement en combats i lluites com per situar-se pràcticament en el primer lloc del ranking de programes més vistos per nens. potser hauria de preguntar-li a ells, a veure quins són els motius pels que s'ho miren i a veure si em convencen per mirar-ho jo. El més perillós però, ja no és que vegin o no una serie sinó la influència que pot arribar a tenir sobre ells. Existeix la concepció de que el que surt per la tele pot fer-se i l'impuls d'imitar aquests personatges és real i pot arribar a ser perillós: un nen no està igualment preparat que els actors de la serie; i és que són actors, els combats no són reals, son una forma d'entreteniment, un espectacle i aìxò ho saben els nens, però no sé fins a quin punt ho tenen en compte a l'hora de separar el que és televisió del que ells poden o no poden fer.

CAVALIA, amistat entre homes i cavalls.

2008-03-03T18:29:00.006+01:00

Per a qui es consideri d'un "estatus" digne de gaudir de tots els espectacles amb una mica de ressò que tinguin lloc a la seva ciutat, veure Cavalia serà quelcom imprescindible; en canvi qui es queixi de tanta mediatització i vulgui argumentar no haver-lo vist, podrà basar-se en un preu del tot excessiu per veure com es juga amb animals (comparant-lo amb qualsevol espectacle del ja conegut "circo americano"). Però deixem de banda els prejudicis, les males intencions, o les ganes d'ostentar d'haver vist allò que no tothom es pot permetre. És car, però és fantàstic; bé hi ha qui es deixa 200 euros en una camisa o en paga 150 per una entrada d'un partit de futbol, per posar exemples.
Parlant de l'espectacle, doncs, simplement dir que és impressionant. I no només per als enamorats dels cavalls, sinó per a tothom qui sigui capaç de deixar-se endur per una obra diferent de les que normalment veu, especialment màgica, tendra i bonica. Cavalia expressa la unió de cavalls i homes; la màgia de la naturalesa en la llibertat més pura: sí, sembla difícil de creure que pugui aconseguir-se representar la llibertat damunt d'un escenari, però es pot. Veure galopar un cavall en el seu estat més natural (sense sella, sense genet), sobre un fons on es projecten arbres, flors i muntanyes, i sota una música en directe que evoca la naturalesa. Com deia, però, Cavalia no és només això, és també l'amistat entre cavalls i homes, és la mostra més senzilla de compenetració: caminar junts, ballar junts, entendre's. Realment, la percepció amb que surts de la carpa és la de que tu també podràs parlar amb els cavalls, sentir-los i gaudir-los. Si et pares a pensar, al cap d'una estona, t'adones de que tot plegat suposa hores i hores de preparació, d'entrenament i que, al cap i a la fi, els cavalls treballen i no actuen per pura dedicació (cosa que queda clara quan després de cada número obtenen la seva recompensa en forma de menjar). Però en aquell moment no hi penses en això. Simplement et deixes portar per aquesta màgia, i et concentres en transportar-te fins aquest món del que, durant dues hores, tu també formes part.

"Somi!!!"

2008-02-20T10:48:00.000+01:00

Des d'avui, espero comencem a compartir tot d'experiències, moments, històries... pel·lícules, obres, llocs... en fi tot allò que vingui de gust expressar en diferents instants de cada dia