‘històries’ a LA CONTRA

No l’havia llegit mai; i ara, la llegeixo.

Sabia que existia, sabia el renom que tenia, sabia que és una de les pàgines més llegides de La Vanguàrdia... Però a vegades, fins que no trobes o t’expliquen quelcom que et crida en especial l’atenció, qualsevol cosa que et desperta un interès que abans no tenies, no canvies la teva manera de fer, i no et decantes per allò que, a partir d’ara, t’interessarà.
No conec massa detalls de Victor Amela (periodista de La Contra i que va realitzar la xerrada), ni m’agrada en especial. Per tant, tampoc és la seva persona la que em va aportar allò de que parlava fa un moment.
Però m’agrada l’entrevista com a gènere, i a més penso que és una de les formes com més pot aprendre un periodista. L’entrevista (no informativa) és una excel·lent manera de compartir idees, opinions, vivències i d'empapar-te dels coneixements de l'altre...

Em va agradar la intenció que vaig percebre de donar cabuda a tantes persones i tant diferents en un mateix espai, i totes disposades a explicar-nos la seva història. Aquí volia arribar. Com a periodista, no sé si m’hauria de creure tot el que se’ns va explicar, però m’agradaria. Em va encantar la intenció de voler transmetre el coneixement d’aquestes persones en ‘una història’. Així ens ho va dir: que la contra, al final, més que entrevistes en format pregunta-resposta, eren històries de cada una d’aquestes persones que podien aportar-nos opinions, experiències, idees, vivències... De persones importants no per un fet concret, sinó per què eren o per com eren.

I a mi, sempre m’han agradat les històries.

Les germanes Gazzo

--> Marina i Lidia Gazzo. 64 anys. Periodistes italianes que han dedicat la seva vida a la informació i a la prestigiosa agència de notícies ‘Agencia Europa’. El passat 7 de maig rebien el premi a la ‘Trajectòria Europeista’ que concedeix l’associació de Periodistes Europeus de Catalunya <--

Quant d’interessant és conèixer-les i quant d’important la seva feina. I és que és d’agrair que rere la tendència, podria dir que majoritària, dels mitjans de comunicació actuals (deixant de banda les noves opcions que ofereix Internet) a la generalització, a la poca especialització, al conformisme, etc., i a més a més, a la forta politització, hi hagi iniciatives fortes de continuar perseguint la informació veraç; de buscar el millor per la societat; d’aportar el màxim de coneixement a una causa comuna i bàsica com és la de la informació. I sobretot, a la informació europea, cosa que sembla encara més difícil perquè sembla que encara queda lluny; però que en realitat, no deixa de ser el nostre dia a dia. Quant d’important és la política europea i què poc la coneixem.

Potser és que ens ho van pintar massa fàcil, o que després de sentir-les et venen ganes d'embarcar-te en algun projecte d'aquest estil, però al menys a mi em va semblar que fer aquesta feina no ha de ser tant difícil com sembla. Que si hi ha voluntat, esforç i treball, es poden arribar a aportar molts grans de sorra per a millorar la nostra platja.

No sé quant de cultural era la xerrada, doncs a mi em va semblar més aviat periodisme polític, però de totes maneres, encantada d’haver-hi pogut assistir.

Algunes recomanacions: 5 blogs

LA VIDA SECRETA
Molt de cine, cosa que agraïm els que visitem poc la gran pantalla i que apreciem veure pel·lícules recomanades pels que ens són més propers. Però sobretot, experiències, impressions del dia a dia, de les que sorgeixen i tens ganes d’explicar, i que escrites de forma breu i senzilla fan que els visitants tinguin ganes d’escoltar.
http://laficciodelesparaules.blogspot.com/

LE FEU FOLLET
Segurament un dels blogs més visitats. Denota dedicació, esforç, treball, però sobretot, ganes de fer, d’escriure, d’explicar. Potser neix com a treball de classe, però ben aviat deixa de ser-ho i penso es converteix, més aviat en un espai personal. Una forma d’expressar-se, uns coneixements per explicar, i una estètica simple, que no roba protagonisme als continguts. Si se’m permet una aportació, penso que seria igualment interessant deixar-se anar també en música o teatre.
http://tomasramon.blogspot.com/

BITS DE CULTURA
M’agrada que un blog pugui ser bo sense haver de ser molt rebuscat o excessivament literari. No cal. A vegades, també és interessant escriure sobre les notícies d’actualitat; sobre teatre, música o llibres d’avui, sobre coses que estan passant, potser, ara mateix.
http://bitsculturals.blogspot.com/

NEXES
Molta actualitat, i més concretament, molta actualitat teatral. Dins de la cultura tothom escriu molt sobre literatura i cinema, i el teatre, a vegades, sembla que ens l’oblidem. Segurament és més fàcil llegir des del sofà, o descarregar-se pel·lícules via Internet, i per tant, no és d’estranyar la gran quantitat de posts que se li dediquen. Però és que jo sóc de les que penso que val la pena invertir en teatre. I penso que l’autor de nexes comparteix aquesta opinió.
http://nexes08.blogspot.com/

L’OVELLA NEGRA
Molta dedicació, ganes d’escriure i un tema sobre el que es té molt coneixement, i sobre el que mai et cansaries d’escriure; en aquest cas, el heavy metal. Molt interessant, doncs, la gran diversitat de material que s’hi troba sumada a la brevetat i precisió dels textos, ben escrits i en clau periodística, que faciliten la lectura als entesos del tema però també criden i enganxen als que no en sabem tant.

http://ovellanegraradio.blogspot.com/

CHAPEAU pel fi de festa

Com totes les festes majors, la nostra (a L'Hospitalet) també es va acabar amb una nit de foc. I per cert, una nit de foc fantàstica. D’una banda, el correfoc, una cercavila de diables de les diferents colles de la ciutat que van petar des de el carrer Xipreret i fins arribar a la plaça de l’Ajuntament, permetent en tot moment al públic ballar sota les seves flames. D’una altra, l’espectacle, que va començar tot just quan els últims diables arribaven a la plaça. Un dimoni que baixava per la paret de l’església, una lluna i un foc infernals que sortien de l’Ajuntament, una noia sobre un gran ocell que recorria tota la plaça... aparentment, personatges inconnexos però que rere la llum i el color dels petards, i sota la música en directe participaven d’un mateix espectacle... fantàstic. I de cop, un gran espetec de petards al cel. Havia començat el castell de focs. I no era un piromusical com els que sempre hem vist, on els “ooooh” del públic acompanyen les palmeres quan s’obren al cel. No, era un veritable espectacle de nit de foc. Molt de soroll, molta llum i el més impressionant: petards sortits de tot arreu. Del terrat de l’Ajuntament, com sempre havia estat, però també de l’església, de les faroles repartides per tota la plaça... Uns quants vam gaudir-ho estirats sobre el terra de la plaça, i no sé si sabria descriure la sensació purament màgica d’estar materialment sota el foc: preciós. Al final, 3 petards que indicaven la fi dels focs i un gran aplaudiment que reconeixia el gran espectacle i unes de les millors festes que ha tingut la ciutat.

¿QUIÉN o QUÉ es Risto Mejide?

No se si deberíamos preguntarnos QUIÉN es Risto Mejide o más bien QUÉ es Risto Mejide. Pues a mi parecer, no es más que un personaje, una ficción, un papel creado para desempeñar una función concreta. Una función clara y que se presta a ser comentada y criticada. Él es el “malo de la película”. Con un rostro misterioso, con rasgos fácilmente identificables, y escondido tras unas gafas de sol nace Risto. Como miembro del jurado debería tener un papel secundario, pues los protagonistas de OT son los concursantes, pero resulta que es un miembro del jurado que vende, que suma audiencia, que concede entrevistas a otros medios, que crea debate, que populariza aún más el programa, etc., y con todas estas aportaciones, ¿vamos a dejarlo en segundo plano? No señores, esto es televisión y lo que vende, manda.

Y no hay que darle más vueltas. Es uno más de los personajes que la televisión crea constantemente en beneficio propio (porqué aportaciones más allá del aumento de vendas, no sé si se contabilizarían muchas), o es que ya no nos acordamos de La Fresita (Gran Hermano) o del exitazo del Chiquiliquatro… Ni él es así en su vida privada ni seguramente desempeña este papel en su profesión de publicista. Simplemente es un trabajo más. Le surgió esta oportunidad y ha sabido explotarla. No obstante, lo que creo que no puede negar es que esta fama le ha venido de maravilla: antes era un publicista (¿bueno? Quizás sí, pero un publicista), y hoy es conocido, sale por la tele y escribe libros que de no ser por su papel en OT, nunca habría escrito, o de hacerlo, nadie hubiera comprado. Puede que hoy, sea él su mejor publicidad.

¿Original o copia?

¿Hasta qué punto tiene sentido comprar obras de arte originales en un momento en que se hacen tan buenas copias?
Siendo prácticos, no tiene mucho sentido, pues estaremos pagando cantidades extremas por una obra que a pesar de tener valor, difícilmente se diferenciará de la que no es original. Pero, ¿y la satisfacción personal de saber que tienes algo único? o ¿el poder social que da decir que eres poseedor de un Picasso, de un Miró, o de un Dalí? Para algunos, esto no se compra con dinero.
De todas maneras, pienso que antes de plantearnos esta cuestión debemos tener en cuenta quienes son los que realmente la debaten. Pues alguien que se plantea comprar o no una verdadera obra de arte es porque parte de que tiene la posibilidad de hacerlo, de que económicamente tiene poder suficiente para adquirir tal objeto. Y si tienes dinero suficiente, ¿por qué tienes que resignarte a una simple litografía? No quiero entrar en el deber moral de cada uno, en hasta qué punto es ético o no dejarse tantos millones de euros para decorar la casa, cuando podrían invertirse en tantas muchas otras cosas de más provecho. Por tanto, partiendo que cada uno hace con su dinero lo que quiere, entiendo que algunos de quienes lo tengan decidan optar por las obras verdaderas.
Pero existe también otro sector de la sociedad, a los que no nos sobran los millones, pero a los que también nos gusta tener arte en casa. Y creo que para estos, la pregunta es más clara. No pienso que sea pertinente tener que hipotecarse para conseguir una obra de arte y es más, estoy de acuerdo en que las copias de hoy en día son realmente buenas. Ahora bien, dentro de este sector existen los que podrían englobarse en el “quiero y no puedo” es decir, las personas que necesitan tener estas obras de arte, que tienen un estilo de vida que pasa por poseer tales objetos, y para los que una copia es algo sin valor, quizás hasta despreciable. A estos, les animo a que no sean tan reticentes y a que sean capaces de aceptar lo que tienen y de disfrutar de lo que pueden conseguir. A los otros, decirles que comparto la idea de que una litografía decora y sienta tan bien como un original, a parte de ser mucho más asequible para el bolsillo. Es más, en el comedor de mi casa tengo una de Henry Matisse y la verdad es que corrobora todo lo que acabo de explicar.

A L'Hospitalet, estem de festa!

Un any més, arriben les Festes de Primavera, que se celebraran entre els dies 17 i 23 d'abril. Com cada any, les festes coincidiran amb la diada de Sant Jordi, i mantindran la tradicional fira de llibres o les ofrenes florals, tot i que les principals activitats seran de dijous a diumenge.
Aquestes festes destacaran enguany per un increment de les activitats musicals, amb una nova oferta de concerts gratuïts, protagonitzats per grups alternatius i celebrats a l'Avinguda Josep Tarradelles, just davant de la Tecla Sala. Això sense oblidar els concerts que, com cada any, se celebraran a La Farga.
Deixant de banda el tema musical, no oblidem les activitats teatrals, que es podran veure al teatre joventut o les esportives, entre les que destaca, una passejada en bicicleta pels carrers de la ciutat. Els més petits, podran gaudir, com cada any, de La Festa al Parc que tindrà lloc a Can Buixeres i també del favulari o del correfoc infantil.
Tot això sense oblidar, el típic concurs de cocteleria, la marató de contes, la trobada de gegants o el fi de festa amb el correfoc i el piromusical.

Aquestes són només algunes de les activitats d'unes festes que, al meu parer, i tenint en compte que ja n'he vist unes quantes, enguany tenen bastant bona pinta!!!

El boca a orella i la identificació del públic amb l’obra, dues claus importants de l’èxit

ENTREVISTA a Agustí Franch, guionista i productor d’Entre pocs i massa

Nascut a Manresa l’any 1976 i llicenciat en dret per la Universitat Autònoma de Barcelona, L’Agustí Franch ha dedicat (i ho continua fent) la seva vida al teatre. Ha escrit una vintena d’obres entre les que destaquen Tira-tira, o la fàbrica de tires, i ha guanyat premis en els diferents apartats d’autor, actor i director teatral. A més a més, ha escrit guions per TV3 i per TVE, i en l’apartat literari, ha publicat diverses obres, entre elles Sota la Llei de Murphy (guanyadora del premi Zorrilla, Ciutat de Badalona) i Generacions.
Va fundar (l’any 1974) i presideix l'Associació Cultural Tr3s i Pro1, i l’any 2005 es va endinsar en un nou projecte: Input produccions. És en aquesta productora, formada per tres amics amb ganes de viure del teatre, on neix Entre Pocs i massa.

La idea original i el guió d’Entre pocs i massa són teus; com i quan se t’acut la idea de portar un espectacle d’aquestes característiques al teatre?
Jo tenia ganes de treballar amb el Conrad Son perquè el coneixia. Ell feia erotisme i jo teatre, llavors, l’única manera de trobar un punt en comú era fer teatre eròtic. Ja fa temps que li havia proposat de fer alguna cosa així i m’havia dit que sí, i des d’aleshores, jo ja anava pensant alguna idea, per veure què es podia fer... I un dia vaig sentir que l’entrevistaven a la radio i vaig sentir que deia que “un trio porta 3 hores de plaer i vint-i-una hores de problemes”, perquè llavors era: “tu has fet”, o “tu has deixat de fer”, “perquè has estat més per ell que per mi”, etc. I va ser a partir d’aquí que vaig pensar que aquesta podia ser la història: el que comportava en una parella fer un trio.
Entre pocs i massa és la primera obra eròtica que escrius pel teatre, però abans ja havies publicat algun llibre tractant aquest tema, és perquè en tens un interès especial?
Bé, jo havia fet una novel·la que es diu Generacions que és cómico-eròtica, però no tenen res a veure les històries que s’expliquen allà amb aquesta obra.
De fet va ser a partir d’aquest llibre que vaig conèixer al Conrad, perquè ell me’l va venir a presentar a Barcelona. Segurament no hauria escrit mai més res eròtic, perquè tampoc havia escrit res eròtic abans, i va ser a partir de les ganes de voler fer algo amb ell que vaig decidir fer alguna cosa més d’aquest estil.
I Per què aquestes ganes de treballar amb ell?
Bé, perquè quan buscava algú que em presentés el llibre a Barcelona, vaig pensar que ell, com que està ficat en aquest món de l’erotisme i el porno, seria una persona bastant ideal. Després, quan el vaig conèixer, vaig veure que era molt amè, una persona molt agradable, amb moltes ganes de fer coses, i ganes de fer coses diferents i d’obrir una mica el seu terreny, que no quedés només en el porno i l’erotisme, sinó fer-ho una mica més cultural. I és per això que tenia ganes de fer algo amb ell; perquè em queia bé, per com és com a persona més que pel camp i per la seva professió.
Pel que fa a l’obra, ja porteu més de 100 funcions. Us esperàveu aquest èxit?
Doncs no. Quan vam començar a preparar-la nosaltres esperàvem estrenar-la i anar a algun festival com a Tàrrega per exemple, i a partir d’aquí que sortissin alguns bolus. Però anar directe cap a Barcelona, la veritat és que no ens ho imaginàvem de cap manera, i menys encara, en un teatre com el Club Capitol i que funcionés tan bé de públic.
La veritat es que vam estrenar a Manresa i un cop hi havia hagut l’estrena, no teníem res més, no sabíem si sortiria algo o què passaria. Però vam tenir la sort de que el Toni Coll (programador del Club Capitol) va venir a veure-la i ens va portar aquí, a Barcelona. Sinó, potser ara ja ni l’estaríem fent.
El fet de ser poc coneguts, era prou per dubtar de l’èxit de l’espectacle?
És clar. Normalment les obres que fan temporada és perquè senzillament tenen algo que fa que cridin l’atenció dels que programen, i que la vulguin mantenir en un teatre tot aquest temps; i nosaltres no teníem res més que el nom del Conrad. Per tant, havia de ser algú que el conegués a ell i que vingués a veure-la i s’interessés o sinó, no teníem res: ni actors coneguts, ni director, ni guionista... Partint d’aquí, doncs, no teníem grans expectatives. La veritat, és que vam tenir molta sort de que ens veiés en Toni Coll, i així vam arribar a Barcelona de manera molt directa, però normalment, les coses no són tan fàcils.
El primer pas, doncs, és arribar a Barcelona, però a més a més, un cop aquí, cal guanyar-se al públic.
La veritat és que sí, que en el nostre cas també hem hagut de tenir molta paciència. Al principi no teníem el públic suficient, de fet, als dos mesos de fer-la hi va haver un moment de crisi, en què una altra gent hagués dit: pleguem, perquè estem perdent diners... I de fet n’hem perdut de diners, però hem aguantat i hem esperat sempre que el boca a orella comencés a fer la seva feina. I això és el que ha acabat passant a partir de febrer, que la gent n’ha anat parlant, i s’ho ha anat explicant, i és clar, que un cop t’ho recomanen ja és igual si hi surt algú conegut o no. Si t’han dit que és una cosa que està molt bé doncs simplement hi vas, sense mirar qui hi ha en cartell... Però ha estat difícil.
Quina creus que és la clau de la bona acollida que finalment heu tingut?
Penso que la gent se sent identificada amb el que passa a l’obra. Totes les persones tenen fantasies sexuals i els agradaria tirar-les endavant, però moltes vegades no s’atreveixen a dir-ho a les parelles o s’atreveixen a dir-ho però en broma, per veure com respon l’altre... I hi ha molts moments de l’obra en que si mires al públic veus que les parelles es miren i riuen, com volent dir: “mira, això es el que dèiem l’altre dia”, o “això es el que havíem pensat”... Veus que són coses que formen part de la vida de les persones. A més a més, com que és en clau d’humor els permet enriure-se’n una mica d’elles mateixes.
Fins quan estarà l’espectacle al teatre Club Capitol?
No tenim data de sortida. De moment, mentre vagi venint públic estarem allà.
I després, hi ha prevista alguna gira?
Sí. De moment ja hi ha un parell de bolus confirmats i ara, a partir dels mesos de març i abril, que és quan els programadors de tardor comencen a preparar la temporada, és quan s’ha de començar a planificar la gira més seriosament.
A més a més de guionista de l’espectacle, formes part d’una de les productores que hi ha participat, Input produccions. Com és que després de portar bastants anys en el món del teatre, i d’haver escrit i dirigit vàries obres, ara decideixes entrar també en el món de la producció?
Bé, nosaltres tenim una companyia de teatre amateur des de l’any 94, i sempre havíem volgut fer el salt al teatre professional, però al final sempre passava alguna cosa i no sortia; fèiem un projecte per fer-lo professional i llavors algú es tirava enrere i acabàvem altre cop fent-lo amateur. I Mica en mica vam anar deixant estar aquesta idea i cadascú va anar trobant la seva feina. Però llavors van sortir una sèrie de projectes, per separat, de 3 dels socis que som ara de l’empresa. Tots teníem un projecte professional per fer però teníem ganes de continuar treballant junts, i vam pensar que podíem ajudar-nos els uns als altres amb aquests projectes que hi havia per separat, posant-los en una mateixa empresa. I així ho vam fer els tres que teníem molt clar que volíem viure amb això.
Llavors, vam començar, a partir d’aquestes tres iniciatives: un projecte infantil, un DVD d’un disc del Jofre Bardagí i el tema de l’obra de teatre amb en Conrad Son.
Teniu algun altre projecte a part d’aquests tres?
Sí, ara estem començant a preparar un altre espectacle, també d’humor però sense erotisme en aquest cas. També estem remenant altres coses, tenim algun projecte de televisió... Però encara res concret, de moment, els estem pensant.
Per últim, a nivell personal, tens algun altre projecte encaminat en teatre?
Estic començant a escriure la pròxima obra i fent els guions dels projectes que hi ha, però com a feina, vull dir de manera remunerada, ara fa tot just una setmana que he començat a treballar en un programa que es dirà Anecdotari que es farà per Televisió Espanyola.

La Fura amb Cutty Sark

La Fura dels Baus actuó el pasado jueves para la marca de whisky Cutty Shark en la Fira de Barcelona. Este fue el plato fuerte de una fiesta en la que también se vieron exhibiciones de Kendo, espectáculos de Taikos, grafiteros asiáticos o performance.

Una fiesta que se incluía dentro de una marocampaña publicitaria y que llevaba el nombre de “Shangai-London since 1870”. Nombre con el que la marca quiso rescatar el espíritu aventurero del velero que le da nombre. Y nombre que la compañía catalana aprovechó para conducir su espectáculo. Una actuación dentro de la estética que caracteriza a La Fura, llena de color y de música, y con un alto grado de abstracción. Un espectáculo en que la gente participa. Un montaje representado entre los espectadores, donde grandes estructuras metálicas, preparadas para la ocasión, aúpan a los actores que durante todo el espectáculo juegan desde arriba del espectador, representando varios episodios de la vida y del velero. Los que no visteis este espectáculo, podréis haceros una idea si visteis un montaje semejante de la compañía: Imperium, que se representó en el festival Grec 2007 de Barcelona.
A mi parecer, pues, fue una excelente ocasión para ver actuar de nuevo a esta compañía (además, de forma gratuita, que nunca va mal), y la fiesta y el whisky fueron lo de menos. Aunque los que tenían pensado salir después, o aquellos amantes del whisky, seguro que agradecieron las cuatro consumiciones que regalaban al entrar.

El Cultural

El cultural es el suplemento cultural de El Mundo. Ellos mismo se definen como "una revista de cultura independiente y plural", que se distribuye todos los jueves con este periódico. En primera instancia, pues, es bueno. Porque es interesante que existan (como los hay, y cada vez más) espacios culturales en la prensa. Espacios cada día con un peso mayor y que van apareciendo progresivamente en los distintos medios. Concretamente, El Cultural, abarca muchos de los ámbitos de la cultura, y contiene informaciones sobre libros, arte, teatro, música y cine (5 temas que son a la vez, las 5 secciones principales de la publicación). Además, cada semana publica reportajes y entrevistas " con los más importantes intelectuales y creadores del momento". Así pues, es un buen medio para mantenernos informados, para conocer las novedades en cine, literatura, etc. Aunque quizás, demasiado elitista en algunos aspectos. Además, por lo que hace a las exposiciones, música o teatro, hay que contar que ésta, al ser una revista de ámbito nacional, se centra en Madrid y por tanto, para poder ver las obras que nos recomiendan deberemos esperar a que hagan temporada en Barcelona.