Erotisme en clau d'humor

A tres quarts de 9 del vespre, la gent omplia l’acera esquerra de la rambla de Barcelona, just davant del Teatre Club Capítol. Hi havia qui apurava més el cigarret i qui preferia començar a passar i a instal·lar-se a la butaca corresponent. Un cop dins, dos camins. Cap a la dreta, a la sala 1, Pepe Rubianes amb l’espectacle “La sonrisa etíope”, i a l’esquerra, a la sala 2, “Entre pocs i massa”, un espectacle dirigit i protagonitzat per noms dels que mai havies sentit a parlar. Cap aquí és cap on jo em vaig dirigir. No sabia ben bé què anava a veure. Un director, com he dit, poc conegut, actors no famosos, una petita productora... Però pel que havia sentit de comentaris de gent al carrer, i després, un cop dins, una “obra de sexe” i “en la que riuràs molt”. En base a això, no pintava malament, si més no, per passar una estona entretinguda i divertida.

Quan vaig arribar a la meva butaca vaig trobar-me un sobre damunt el seient, que contenia un fulletó de l’espectacle, i un preservatiu. Ja per començar, un primer gest afortunat i simpàtic. Recordo que vaig guardar-me el condó i vaig observar l’escrit, on vaig trobar vàries frases definitòries de l’obra: “una comèdia eròtica” o “Quan el sexe ja no és només cosa de dos”.
Fins aquí tot encaixava amb el que havia sentit de la gent; ara faltava veure què era de veritat “Entre pocs i massa”.
Uns minuts després de les 9, s’apagaven els llums de sala i s’il·luminava l’escenari. Una primera escena de llit començava a despertar les primeres mostres de riure als espectadors. I d’aquí fins al final, tot una història de sexe en clau d’humor, que va aconseguir el riure permanent de tots els presents a la sala. Potser no eren risses exultants, però sí es veien tot de cares contentes. La gent s’ho estava passant bé. En algun moment, notaves que el riure creixia, com en una escena amb alguna referència a Superman, o una altra on es parlava de somnis eròtics amb la Júlia Roberts.
Al final, un gran aplaudiment per un grup d’actors que ningú no coneixia però als que calia felicitar, perquè ens havien fet passar una molt bona estona.
Resulta que aquell era l’espectacle número 100, i en acabar-se, el director va fer un petit discurs, els van entregar un pastís i els actors van estar una bona estona pel pati de butaques, mentre la gent anava abandonant la sala.
És curiós que al final d’una obra puguis parlar i felicitar els actors, perquè n’hi ha pocs que a l’acabar tinguin ganes de quelcom que no sigui anar a la dutxa. Suposo que això és el que tenen les petites companyies, que mostren aquesta proximitat i que causen simpatia al públic, més enllà del que és purament l’espectacle.
Eren dos quarts i mig de dotze quan vaig arribar a casa, i si alguna cosa tinc clara, és que aquella nit, vaig adormir-me especialment contenta.